Choque de trenes

Mientras la crisis económica no parece haber tocado fondo, el president Mas nos invita amablemente a los catalanes a un choque de trenes: “Cataluña tendrá hacienda propia por la vía del pacto fiscal o por propia decisión”, es decir, con acuerdo o sin él. Para que no quepa duda, Josep Rull, Secretario de Organización de CDC, lo explica así: “se trata de un ejercicio unilateral de soberanía, un choque de legitimidades democráticas”. El president Mas, que iniciaba su mandato con una fotografía en la que manejaba con firmeza un timón de barco, reconoce que “nos adentraremos en un escenario desconocido”. O sea, un capitán sin rumbo nos invita a un choque de trenes y espera que todos nos sumemos al evento con ilusión. Sorprendentemente, el president Mas ya ha convencido al PP de Cataluña para que le siga apoyando en su acción de gobierno, mientras ERC cuenta las horas que faltan para el gran día. Quizá el PP piense que CiU juega de farol, mientras ERC cree que ha arrastrado a CiU a sus posiciones y que si la cosa sale mal dará argumentos al independentismo.

Hay otra vía para que Cataluña obtenga una hacienda propia a partir de un acuerdo para constituir un Consorcio entre el Estado y la Generalitat presidido por ésta y que actuase como única administración tributaria en Cataluña, aumentando el porcentaje de recursos generados en Cataluña que se quedasen aquí, consiguiendo unos mecanismos de solidaridad más sencillos y transparentes que no penalizasen a las comunidades más solidarias, reduciendo el déficit fiscal catalán a límites razonables, y limitando también el abismo entre el rendimiento del régimen de concierto y el que se acordase para Cataluña. Esta es la propuesta formulada por Pere Navarro en nombre de los socialistas, cabe en el marco constitucional y estatutario, y comportaría una dura negociación. Es ambiciosa pero factible. Precisamente por eso a algunos no les gusta: prefieren el choque de trenes.

un blogger es alguien que, de partida, tiene un problema en la cabeza: creer que lo que opina sobre algo debería saberlo todo el mundo.

Definición de Antonio Ortiz, Error500. Me encanta.

¿Como pollos sin cabeza?

Hace días Alfredo Pérez Rubalcaba dijo que los miembros del Gobierno de España actuaban “como pollos sin cabeza”. Ciertamente el Gobierno aparece descabezado ante la evidencia de la ausencia de su Presidente, incapaz de explicar su actuación y aún menos de justificarla. ¿Cómo iba a prodigarse ante la opinión pública quien dijo que la victoria del PP permitiría que los mercados recobrasen su confianza en España? Tampoco le sería fácil al presidente explicar como ha ido incumpliendo una tras otra todas sus promesas electorales. No iba a subir los impuestos, no iba a abaratar el despido, no iba a tocar ni sanidad ni educación, iba a cumplir con el límite del 5,8% del PIB como déficit para este año, no iba a inyectar dinero público en los bancos y no iba a subir el IVA. En cuatro meses ha roto todas y cada una de sus promesas, España no ha recuperado la confianza de los mercados y, para más inri, el cambio hacia una política no exclusivamente centrada en la austeridad impulsada por el sentido común y la victoria de François Hollande va a cogerle con el paso cambiado. Para intentar evitar que le recuerden que engañó a los españoles ya ha anunciado que hará lo que tenga que hacer aunque lo que tenga que hacer sea lo contrario a lo que se comprometió en campaña.

Los ministros están sin duda, descabezados. Les falla la cabeza, ausente, muda, abrumada o ida. Ciertamente, la crisis les ha desbordado del todo. A ellos que pensaban que con su mera llegada al poder conseguirían despejar el cielo de nubarrones, y también como por ensalmo los problemas iban a desaparecer. Ya no estaría Zapatero y los españoles podrían dormir tranquilos. ¿Cuántos electores que les creyeron han perdido sus empleos, temen perderlos, no los han encontrado si los buscaban, o han perdido ayudas sociales, estímulos a su formación, o ha visto dificultado su acceso a servicios del Estado del bienestar? ¿Cuántos creyeron de forma tan sincera como ingenua que la llegada del PP al poder, el desembarco en el gobierno de los que de verdad saben sobre economía pues representan mejor que nadie al poder económico, iba a solucionar lo que los socialistas no podían? Bastantes, a juzgar por el reciente barómetro del CIS que ya señala una pérdida de 4 puntos en intención de voto.

Pero de lo que no estoy tan seguro es que podamos decir que los ministros van “como pollos sin cabeza” si lo que pretendemos es decir que no tienen una orientación clara. El gobierno del PP está siguiendo al pie de la letra el recetario ideológico iniciado en los años 70 del siglo pasado por Margaret Thatcher y Ronald Reagan. Y me permito pedir a quienes al llegar hasta aquí se sientan tentados a acusarme de demagogia que sigan leyendo unas pocas líneas más para que puedan comprobar si mi afirmación se sustenta o no en hechos.

¿Qué está haciendo el Gobierno del PP y qué medidas está anunciando desde el primer día? Los ministros del PP y la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría declinan el catecismo neoliberal en todos sus tonos. No hay más que hacer un somero repaso. ¿No hemos oído a la vicepresidenta hablar de privatizar? ¿No hemos oído a varios ministros hablar de desregular? A veces lo dicen de otra manera, hablan de cambiar las regulaciones para favorecer la actividad económica. De la misma forma que intentaron camuflar la futura subida del IVA hablando de “cambiar la ponderación de los impuestos”. ¿Acaso no hemos visto que con la reforma laboral se opera un cambio radical en el que la imposición unilateral del empresario sustituye a la negociación colectiva? ¿No estamos viendo cómo se anuncian graves erosiones de derechos? ¿Qué es sino la restricción en el acceso a la tarjeta sanitaria? Con ello se ataca de forma radical la universalidad de los servicios públicos. Y se habla ya abiertamente de romper también con su gratuidad, abriendo la puerta al copago generalizado en la sanidad. O incrementando más allá de lo razonable las tasas universitarias.

El programa de estabilidad enviado recientemente a Bruselas pretende limitar el gasto público al 37,7% del PIB en cuatro años. Sólo media docena de países europeos, en su inmensa mayoría antiguos países del Este, se plantean tamaña reducción del gasto público. ¿No nos recuerda eso al grito de guerra de Ronald Reagan “el Estado es el problema”? Ya dijo Margaret Thatcher: “la sociedad no existe, sólo existen los individuos”. Sálvese quien pueda, añado yo.

Sobre l’elecció de François Hollande us convido a llegir els següents materials: “La ansiedad de Sarkozy, la serenidad de Hollande” d’Antoni Gutiérrez-Rubí, “El programa electoral de Hollande da envidia” d’Ignacio Escolar, “Hollande président: le jour de gauche est arrivé” a Libération, la traducció al català del discurs de François Hollande al darrer míting de la campanya electoral celebrat a Toulouse, us convido a reviure el discurs de François Hollande a Tulle un cop coneguts els resultats, la intervenció de François Hollande a la plaça de la Bastilla a Paris davant de centenars de milers de votants d’esquerres que celebraven la victòria, a consultar els resultats electorals al web del diari Libération, a veure el vídeo del PS “Maintenant, le changement”, a llegir la crònica del diari Libération sobre els futurs 100 primers dies d’Hollande com a president, a llegir el “Memorándum al presidente Hollande: cómo y qué negociar con la sra. Merkel” d’Andrés Ortega, a llegir la nota “Presidencials franceses 2012: una hipòtesi sobre els resultats” d’Oriol Bartomeus, l’editorial de La Vanguardia “La victoria de Hollande”, l’editorial d’El País “Sentido de una victoria”, “Otra vez, la excepción francesa” de Joaquín Prieto, “Victoire de François Hollande: non, on ne rêve pas!” de Laurent Joffrin, “Enfin” editorial de Libération escrit per Nicolas Demorand, “¿Cambio de rumbo?” de Joaquín Roy, “Carta al presidente Hollande” de Carlos Carnicero Urabayen, “Las propuestas de Hollande son insuficientes para salir de la crisis” de Vicenç Navarro, “Nuestras elecciones en Francia” de Francesc de Carreras, “La cort de François II” de Toni Cruanyes, “Una victòria socialista, una victòria republicana” d’Albert Aixalà, “Hollande agita la crisi de la UE” a El Periódico de Catalunya, “L’elecció de François Hollande, una oportunitat per a Europa” de Martin Schulz, “El monarca apresurado” de Lluís Bassets, “The French Connection” de Sasha Issemberg (sobre la inspiració obamiana de la campanya d’Hollande) i que visiteu el web de François Hollande que funcionarà fins al dia 15 com a web de la transició presidencial.

Com a contrapunt cal llegir els resultats electorals a Grècia, sobre els que us convido a llegir “Grecia, un enfermo en fase terminal” de Lluís Foix, “Lliçons gregues” d’Oriol Bartomeus, “Europa sin Grecia” de José Ignacio Torreblanca i “Frente al abismo” de Xavier Vidal-Folch.

Entrant en el capítol dedicat a la política catalana vull subratllar l’enorme preocupació sobre l’impacte de les retallades en el nostre sistema sanitari públic. En aquest sentit considero imprescindible llegir els articles “Sanitat: radicalització, destrucció i més cost assegurat” d’Alfons Quintà, “No a la destrucció del sistema sanitari públic” de Marina Geli i “Inconscients, inconsistents i insolvents” de Josep Maria Sabaté.

Tampoc no han de passar desapercebudes les crítiques a la gestió concreta del conseller de Cultura (deixant a banda l’escàndol protagonitzat pel seu principal col·laborador) recollides a l’article “Incògnites i reptes del conseller Mascarell” de Consol Prados. També han causat prou enrenou les declaracions del Ministre d’Educació atribuint al govern de Catalunya l’autoria intel·lectual de les retallades. Vegeu-ho a la crònica del diari ARA “Wert diu que el Govern va proposar bona part de les retallades que ara vol recórrer al TC”.

Aquest darrer aspecte lligaria amb el dogmatisme reaccionari de l’acord CiU-PP sobre la llei d’estabilitat pressupostària aprovada pel Parlament. Vegeu-ho a les cròniques d’eldebat.cat “CiU i PP aproven al Parlament una llei d’estabilitat més exigent que l’espanyola”, Catalunya Press “PP y CiU se alían de nuevo para aprobar la ley de estabilidad presupuestaria” i  Roger Tugas al diari ARA “El PP es vanta d’haver adaptat la llei d’estabilitat catalana a l’estatal i de collar el Govern amb el dèficit”. Ho va denunciar de forma contundent la portaveu socialista Rocío Martínez-Sampere però ho va deixar claríssim la intervenció del portaveu del PP José Antonio Coto. No us perdeu l’article de Rocío Martínez-Sampere al diari El País sobre aquesta qüestió “Déficit cero en camisa de fuerza”.

Tot apunta a que CiU està utilitzant el debat sobre el pacte fiscal per emmascarar el seu pacte amb el PP, però abans d’acabar aquest període de sessions s’haurà d’aprovar per part del Parlament una proposta que serà la que el govern haurà de negociar amb el govern d’Espanya. Sobre aquesta qüestió us convido a llegir l’article de Joan Majó “El CAREC y el pacto fiscal”. El primer secretari del PSC, Pere Navarro “adverteix que el pacte fiscal pot acabar com el ‘pla Ibarretxe’” a El Periódico de Catalunya i en la crònica de Neus Tomàs “L’ombra d’Ibarretxe”. En una línia similar s’expressen Joaquim Coll a “Sensatesa de Duran, il·lusionisme de Mas” i Francesc de Carreras a “En un callejón”. Jo mateix m’estenc sobre la posició socialista al voltant del pacte fiscal en un article que em publica avui mateix el diari ARA “Volem pactar o volem marxar?“. Perquè em sembla que el debat està plantejat precisament en aquests termes: volem millorar de forma significativa l’actual model de finançament a través d’una negociació rigorosa? O bé ens estimem més fer plantejaments sense sortida que donaran nous arguments als que diuen que la única solució és la independència? Des d’una posició ben diferent a la meva, Toni Soler en el seu article “Siguem pessimistes” publicat també avui en el diari ARA, crida l’atenció sobre les dificultats que haurà de superar la proposta de pacte fiscal; crec sincerament que ni CiU ni el govern tenen resposta als interrogants que planteja. Altres, en posicions extremes, menystenen qualsevol tipus de pacte fiscal. Per exemple, Hèctor López Bofill en el seu article “La intervenció és el pacte fiscal”.

D’alguna manera el dilema entre “pactar o marxar” ha estat present en el Congrés d’UDC i més en general en tota discussió política de les forces catalanistes. Uns han triat un camí clar, la independència, altres, sense atrevir-se, em sembla, a donar el pas, remenen subterfugis del tipus “estat propi” (ells mateixos saben trobar -jo no- un matís entre independència i estat propi) o “confederació”, i d’altres defensem diversos tipus de model federal. Per cert, la solució “confederal” que defensa Duran Lleida és, com totes, absolutament respectable, però val a dir que no hi ha en aquests moments cap confederació en el món. Fins i tot Suïssa, l’anomenada Confederació Helvètica, és, dreta llei, un sistema federal. JO tenia encara un altre dubte que he resolt fàcilment: també els Estats Federals de Micronèsia són un estat federal i no una confederació. Els conceptes “autodeterminació” o “dret a decidir” són més aviat instruments per arribar a una conclusió, però sincerament s’acosta el moment de definir l’objectiu final que no és altre que el de separar-se o el d’acordar un marc comú de convivència que en la meva opinió ha de ser federal.

Aquesta setmana la Comissió Executiva del PSC ha creat la Comissió que ha d’estudiar el reglament i les condicions per organitzar les primàries obertes a les que es va comprometre el PSC en el seu darrer Congrés. Vegeu la notícia en la crònica de José Rico a El Periódico de Catalunya “El PSC inicia el procés de primàries per escollir candidat a la Generalitat” i l’entrada de Pere Navarro en el seu bloc “Primàries socialistes, obertes i participatives”. Tinc l’honor de participar en aquesta Comissió i se’ns ha encomanat a la Fundació Rafael Campalans que contribuïm a les seves tasques. Per fer boca us convido a repassar la resolució del 12è Congrés del PSC i a estudiar el dossier “Primaire présidentielle” de la fundació francesa Terra Nova. Trobareu també tota mena d’informació al web del PS francès “Les primaires citoyennes“, del que destaco “La charte éthique des primaires” i el “Règlement intérieur de la Haute Autorité des Primaires“.

Sobre el futur de les esquerres a Catalunya us encoratjo a llegir la conferencia del coordinador general d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), Jordi Miralles “Catalunya avui: unitat i alternatives”. També aprofito per felicitar la nova direcció de l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC) encapçalada per Eloi Cortés, elegida en el XXIII Congrés Nacional de l’organització, en el que es va acomiadar Andreu Espínola amb un magnífic balanç. Part del futur de les esquerres catalanes es juga en el terreny del sindicalisme i l’associacionisme progressista.

En el terreny de la renovació socialdemòcrata us pot interessar l’article d’Antonio Estella “Progresismo en la ‘matriz roja’”.

Aquesta setmana han aparegut en els mitjans de comunicació noves informacions sobre el cas Palau de la Música. vegeu les tres cròniques de Jesús García a El País: “La policía sospecha que Convergència se financió con cheques del Palau“, “Dos proveedores del Palau donaron 775.000 euros a Convergència” i “Dinero de ida y vuelta para CiU“. Conegudes aquestes informacions, les reaccions no s’han fet esperar: “L’oposició demana explicacions a Mas pel cas Palau” Francesc Alguacil a lamalla.cat i declaracions de Jaume Collboni. M’ha sobtat escoltar en veu de Pere Macías, portaveu adjunt de CiU al Congrés, unes declaracions en les que diu que això surt ara per afeblir Artur Mas davant de la negociació del pacte fiscal. El cert és que la instrucció del cas està essent lenta, però la qüestió ve de lluny, de molt lluny. Per exemple, puc recordar una declaració que vaig com a portaveu del PSC el 19 de maig de 2010 (ja han passat dos anys!) en la que demanava a Artur Mas que donés explicacions convincents al respecte. El novembre de l’any passat van sortir novament notícies al voltant del cas i vaig demanar novament a Artur Mas que donés la seva paraula d’honor i posés el seu escó com a penyora de que no va haver-hi finançament irregular de CDC ni de la seva fundació a partir del cas Palau (podeu escoltar l’entrevista que em va fer Manuel Fuentes a Catalunya Ràdio sobre aquesta qüestió). El president Montilla va fer també una declaració emfàtica sobre el tema el 3 de novembre del 2010. Els socialistes no volem en cap cas desvirtuar la presumpció d’innocència, i per això diem que n’hi hauria prou amb la paraula d’Artur Mas, però sembla que les evidències van creixent i encara no hem obtingut cap explicació satisfactòria i per això seguirem exigint-la.

Per últim us crido l’atenció sobre l’enquesta públicada avui per El Periódico de Catalunya explicada en la crònica de José Rico “Les retallades i les aliances amb el PPC erosionen la confiança de CiU”. segons aquesta enquesta, si se celebressin ara noves eleccions al Parlament els resultats en escons serien els següents: CiU 56-57 (62), PSC 28-29 (28), PPC 13-14 (18), ICV-EUiA 13 (10), ERC 17-18 (10), C’s 5 (3). El president Mas té una valoració del 5,1, però cal tenir present que el gener d’enguany un 45,5% dels enquestats consideraven que Mas era un bon president i el 42,4% considerava que no ho era; i en l’enquesta publicada avui un 50,5% considera que Mas no és un bon president i el 40,9% considera que sí ho és.

Entrant en el capítol de la política espanyola, la notícia de la setmana ha estat el rescat de Bankia i una reforma bancària per donar solidesa a les institucions financeres. Al respecte us convido a llegir els següents articles:

• Un rescate para Bankia, editorial d’El País
• Bankia, un gran escándalo de la banca politizada, Lluís Foix
• Bankia. La nacionalización como rescate, Ramón Cotarelo
• La crisis de Bankia, editorial de La Vanguardia
• Una Bankia pública, editorial d’El País
• ¿Nos atracan? Bien, pero háganlo en condiciones, Xavier Vidal-Folch
• Las claves de la intervención de Bankia, María Adra
• Tópico desmentido, Francesc-Marc Alvaro
• Confusión en Madrid, Manel Pérez
• Reforma limitada, editorial d’El País
• ¿Será suficiente?, Santiago Carbó
• Guindos pacta el apoyo de Draghi y Bruselas a su nuevo decreto bancario, Manel Pérez
• La reforma financiera sin fin, Lalo Agustina
• Recuerdos utópicos, Joaquín Estefanía
• El día de la marmota, Fiona Maharg-Bravo
• Responsabilidad, editorial d’El País

Sobre d’altres aspectes de la situació política i econòmica espanyola us convido a llegir l’Informe de la Fundación Ideas sobre l’ impacte de la reforma laboral presentat a Barcelona per Jesús Caldera, l’editorial d’El País “Crecimiento, ya”, “Delenda est Hispania?” d’Angel López García-Molins (sobre una possible configuració federal d’Espanya), “Rajoy no tiene un plan pero sí un modelo” de Diego López Garrido, “La crisis de las mentiras y las medias verdades” de Lluís Foix, “Un juez revisará las declaraciones del obispo de Alcalá sobre los homosexuales” de Tono Calleja, “El 15-M y la promesa de la política” de Miguel Angel Presno Linera, “La deriva autoritaria” de Ramón Cotarelo, “El espejismo centralista” de Javier Pérez Royo, “Y en el principio fue la deuda” de Josep Oliver, el document aprovat pel Consell Territorial del PSOE, “Tres falacias económicas” de Jordi Sevilla, “La industria sigue sin tocar fondo” d’Angel Laborda i “Desgaste lento y sostenido del Gobierno” de Fernando Garea que descriu l’enquesta publicada avui pel diari El País en la que destaca la davallada del suport electoral del PP que va ser del 44,6% en les eleccions generals i ara seria del 37,2%.

Reitero, per seguir quotidianament l’actualitat econòmica és imprescindible visitar l’Scoop.it de David Fuentes, i el resum setmanal “La setmana econòmica” de la Secretaria d’Economia del PSC.

Amb plantejaments econòmics de fons i contraris a les polítiques d’austeritat i analitzant les conseqüències per a la política i la democràcia de la insubmissió dels mercats podeu llegir:

• La trampa de la austeridad, Joaquín Estefanía
• Derechos sociales; el otro déficit, Gaby Oré Aguilar
• ¿Quiénes son extremistas?, Vicenç Navarro
• Las consecuencias de la austeridad, Luis Ayala
• El impacto de la crisis sobre la democracia, Ignacio Sotelo
• Ciudadanos contra la austeridad, Manuel Castells
• Rousseau, Llàtzer Moix
• Soberanía financiera y soberanía popular, Santos Juliá
• Después de la austeridad, Joseph E. Stiglitz
• El precio de la sobredosis de austeridad, Antón Costas

Sobre les perspectives de la política europea podeu llegir:

• Aires nous a Europa, Jordi Font
• Para evitar el Triángulo de las Bermudas, sigan a Jean-Paul Fitoussi, Andy Robinson
• El BCE y el futuro de la eurozona, Clemente Polo
• Europa sin apócopes, José María Ridao
• Sin alternativa, Jordi Vaquer
• ¿Europeizar China o achinar Europa?, Miguel Angel Aguilar
• Es la hora del cambio en Europa, Martin Schulz
• Construisons une Europe de la rélance!, manifest
• Declaració de JEF-Catalunya amb motiu del dia d’Europa
• Manifest Dia d’Europa, PSC
• La injusticia flagrante, Josep Ramoneda
• La incontenible ambición de Alemania, Emilio Menéndez del Valle
• ¿Nuevo clima?, Juan Tugores Ques
• Pour un choc européen de croissance, Henri Weber
• Europa necesaria (1), Juan-José López Burniol
• ¿Un consenso de Berlín?, Andrew Sheng
• Esos europeos rebeldes, Paul Krugman

Per seguir les eleccions a Mèxic us recomano el bloc d’Antoni Gutiérrez-Rubí dedicat a aquesta qüestió.

Sense perdre de vista l’homofòbia en el nostre país, convé no oblidar la que existeix en d’altres indrets. En aquest sentit us recomano l’article de Jordi Petit “La homofobia persiste en Rusia”.

Amb recomanacions de llibres sobre un aspecte rellevant de la guerra civil us recomano l’article “Revolució a la rereguarda” de Carles Santacana. Espero amb ànsia la sortida del llibre de Tony Judt “Pensar el siglo XX” del que El País ens ofereix avui un petit fragment. I aprofito per recomanar fervorosament el darrer llibre de Paul Krugman “¡Acabad ya con esta crisis!” editat per Crítica. Aquí hi trobareu la crítica de Javier Rodríguez Marcos i aquí us podeu descarregar el primer capítol per cortesia de l’editorial.

“Perles” del programa del Polònia emès el 10 de maig, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

♦ Sempre ens hem emmirallat amb els francesos… als 70, Pere Navarro i Miquel Iceta a cent mirant L’últim tango a París, i al 2012, als mítings de l’Hollande… “quan podrem tenir això a casa?” es pregunten…
♦ “Pay per CiU” i sabràs el que el govern diu… Mas i Pujol proposen a Jaume Roures un nou canal, però no sé, no ho acabem de veure, ni que sigui al Camp del Barça…

[ARXIU HISTÒRIC] 
♦ [12/5/11] La mort de Bin Laden, al cinema. El video de la captura/assassinat de Bin Laden… ah, és que ja és pinícul·la! I el director és Pedro Almodóvar! I la versió Woody Allen amb Bin Laden al psiquiatra com un hipocondríac dels seus?? Extraordinari! Que preferiu James Cameron rotllo Titanic? Ideal per acabar “al fons del mar”… si és que Hollywood és ple de recursos!

[LA NOVETAT] 
♦ François Hollande, la grandeur.

♦ Cristina de Borbó, la quarta en discòrdia per a la nova sèrie “Sexo en la Zarzuela”

[MOLT CURRAT] 
♦ Reaparició de la M. Teresa Fernández de la Vega (per cert, amb uns sistemes molt sofisticats de reconeixement de les pupil·les i l’alè) i ZP… després de 4 mesos diu que ja pot sortir de l’amagatall… llàstima que es queden tancats al “búnker del amor” i que a ZP se’l veu mooolt animat amb la nova imatge de “Teresita”.

[LA PICADA D’ULLET] 
♦ Si a Merkel i Sarkozy els anomenaven “Merkozy”… a Artur Mas i Alícia Sánchez-Camacho, se’ls pot anomenar “Malícia”?

[LA FRASE DE LA SETMANA] 
♦ La reina Sofía: “Un divorcio? Yo soy monárquica, si consigo un puesto me quedo!”

[DOLENTOT] 
♦ Les diferents versions de la negociació sobre el pacte fiscal en el triangle Mas-Sánchez Camacho-Rajoy.

[SURREALISTA] 
♦ Rajoy: “Si le inyectamos 7 millones de euros a Bankia, cuántos millones de sartenes nos regalarán?”

[KA FORT] 
♦ SOS Spanien, l’ONG alemanya que acudirà al rescat dels espanyols… sense escoles, ni metges… i a Catalunya, encara pitjor, si no els vacunen aviat contra l’espoli, contrauran la independitis!

[L’ESTÀVEM ESPERANT] 
♦ Bosch i Tardà disposats a fer un #novullpagar… però al pàrquing de casa.

[ALGÚ HO HAVIA DE DIR] 
♦ Que sí, que sí, molt emotiu el comiat del Guardiola, i això del Tito… però el Madrid ha guanyat la lliga… perdoneu, però algú ho havia de dir!

ZW 302 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Coworking Spain Conference

http://coworkingspainconference.es/

Els propers dies 25 i 26 de maig se celebrarà a Madrid una conferència internacional on experts, coworkers i emprenedors compartiran coneixements i experiències en diferents formats: conferències, tallers, networking …

“Cada cop, hi ha més espais de coworking, però què signifiquen? on van? com estan dissenyats? de quina manera es generen xarxes i es creen comunitats?” Aquestes són algunes de les qüestions plantejades i sobre les quals s’articularan les diverses intervencions, a partir d’aquest programa.

El coworking està emergint amb força. És una manera innovadora de treball que permet que diferents professionals independents, de sectors multidisciplinars, comparteixin una mateixa oficina o l’espai on (en un ambient informal) poden, a més a més, establir col·laboracions, fer networking, intercanviar experiències i consells o desenvolupar projectes conjunts.

La conferència tindrà lloc en el Hub Madrid i a Utopicus. Podeu seguir la informació a Twitter @hubmadrid i Facebook.

En aquest context, pot resultar-vos interessant aquest article “El partido como coworking social” i els enllaços associats.

Volem pactar o volem marxar?

L’any 2013 s’haurà de revisar el sistema de finançament vigent. Cal constatar el gran avenç assolit el 2009, que resumeixo molt breument: en el primer any d’aplicació el nou model ha proporcionat 2.400 milions d’euros més que l’anterior; quan estigui a ple rendiment l’increment de recursos arribarà als 3.700 milions d’euros; el primer any ja ens hem situat 3,6 punts per sobre de la mitjana (un objectiu mai assolit fins ara) i arribarem al final a situar-nos entre 5 i 6 punts per sobre; els mecanismes d’anivellament estan més acotats que en el passat i són més transparents; i el resultat de tot plegat és que el dèficit fiscal català s’ha reduït significativament. Certament la profunda crisi econòmica i les òbvies necessitats financeres de la Generalitat contribueixen a dramatitzar un debat alimentat pels incompliments dels successius governs d’Espanya i per les frustrades expectatives en matèria d’inversió pública de l’Estat. No cal dir que aquest context és aprofitat pels sectors que volen demostrar que no hi ha altra sortida raonable al contenciós català que la independència. Però només des d’un sectarisme incurable es pot negar el remarcable avenç que ha suposat el nou finançament.

Abans que ningú no s’esveri vull deixar clar que no estic dient que el sistema vigent no pugui ni hagi de ser millorat. I tant que pot! Entre altres coses desenvolupant aspectes inèdits com el protagonisme de la Generalitat en la recaptació dels impostos o assegurant que les disfuncions del sistema de bestretes no recaiguin sobre la Generalitat. En tot cas, l’obligada renegociació permet posar sobre la taula reivindicacions de millora, i per alguns se situa en la perspectiva d’una nebulosa transició nacional mentre que per d’altres és el camí més directe a la independència passant o no a través de l’estació del concert econòmic.

Pere Navarro ja ha fixat la posició del PSC, que també resumeixo molt: el futur Consorci Tributari ha d’estar presidit per la Generalitat i esdevenir l’única administració tributària a Catalunya, cal incrementar el percentatge del rendiment dels impostos suportats a Catalunya que han de quedar aquí, passar d’un model que anivella el 75% dels recursos que generem a un anivellament del 50% en deu anys, fer més senzills i transparents els mecanismes de solidaritat i eliminar a mitjà termini l’abisme entre el rendiment del sistema que proposem i el sistema de concert. És una proposta ambiciosa i factible que convé a Catalunya.

CiU i ERC, amb el suport més matisat d’ICV-EUiA, defensen un model directament inspirat en el concert econòmic. Pels socialistes, el concert econòmic no és la fórmula més adequada perquè no integra elements federals i solidaris que des de la nostra perspectiva entenem imprescindibles, a banda de resultar difícilment encaixable en un estat com l’espanyol. Se’m dirà, amb tota la raó, que el País Basc i Navarra gaudeixen d’aquest règim foral, que, a més, els proporciona uns beneficis desorbitats en relació a les comunitats de règim comú. La distorsió generada per aquest fet hauria de ser entesa pels grans partits espanyols, que haurien de donar suport a la singularitat catalana que proposem els socialistes, la qual, repeteixo, és solidària i de matriu federal.

Dit tot això, els socialistes catalans estem disposats a negociar amb la resta de forces polítiques una posició comuna, conscients que la unitat Catalunya endins ens enforteix de cara a un necessari pacte amb els partits de la resta de l’Estat en el marc de les institucions espanyoles. Aquest doble pacte, Catalunya endins i Catalunya enfora, és imprescindible llevat que el que es vulgui sigui forçar una negociació abocada al fracàs. Des d’aquest punt de vista determinades actituds que observem a CiU i ERC, o les mateixes declaracions del president Mas quan diu que vol aclarir en tres setmanes una negociació que en l’anterior revisió del model emparada en l’Estatut va durar tres anys, no indiquen una voluntat real d’acord.

S’ha evocat la possibilitat d’utilitzar com a referència el text de l’Estatut aprovat pel Parlament el 2005. És possible perquè la vam votar molts grups, amb un acord amplíssim, però caldria pensar-s’hi molt, precisament perquè ja sabem, i Artur Mas millor que ningú, que lluny que va quedar el resultat del plantejament inicial. ¿Tenim dret com a responsables polítics a aixecar expectatives que semblen d’antuvi condemnades al fracàs? També caldria reflexionar si el fet d’haver situat pràcticament de manera simultània la reivindicació d’un sistema de concert econòmic amb l’assoliment d’un estat propi era la millor manera d’iniciar una negociació ja prou difícil. ¿Com obtindrem més diners si ja avancem que el que volem de debò és marxar?

En definitiva, es tracta de fer una proposta de màxima ambició però també de màxima unitat a Catalunya, conscients que després caldrà negociar-la i acordar-la a Madrid sense acceptar els plantejaments dels que, legítimament i sincera, només cerquen el fracàs de la negociació per tal de fer avançar l’agenda independentista. Dit d’una altra manera, amic Tresserras, per a un xoc de trens millor que cerqueu altres companyies, mentre que per cercar solucions ambicioses sempre podeu comptar amb nosaltres.